L’esport és una activitat recomanada, habitualment, gairebé per a tothom. El motiu hauria de ser una indicació per ocupar el temps de lleure i alliberar les tensions que genera la vida diària, especialment en l’àmbit laboral. Però aquesta tendència ha canviat degut a l’extensa informació que tenim sobre els efectes que genera l’exercici físic en la població general i en persones amb diferents malalties, en especial de cor.
Els metges recomanen fer exercici per controlar el sobrepès, i per aconseguir una regulació no farmacològica de la pressió arterial, el colesterol i la glicèmia. Tanmateix, l’exercici ajuda a controlar o abandonar l’hàbit de fumar. En un estudi que vam fer en una mostra amb més de 300 corredors de fons, la majoria de categoria popular, només hi havia un fumador. Una part important havia deixat de fumar coincidint amb l’entrenament regular. La modificació de la dieta no era tan evident i resultava poc valorable, ja que en general duien una dieta correcte, però amb excepcions.
Els centres esportius, que fan una excel·lent promoció de l’esport, aconsellen la manera adequada de fer l’entrenament, a esportistes de totes les edats i condicions, que s’hi adressen per consell mèdic o per pròpia iniciativa. Però el que milers de persones facin esport sense cap motivació competitiva és poc mediàtic i, per tant, no genera cap tipus d’informació. Circuits urbans, parcs i dreceres són espais on caminadors, corredors o ciclistes fan esport, la majoria sense supervisió tècnica ni mèdica. Tampoc aquest espectacle de milers de persones fent esport amb regularitat i entusiasme, sense més objectiu que trobar-se bé, genera notícies, quan hauria de ser motiu de notes informatives de manera que animés a d’altres persones a deixar el sedentarisme.
Els nous reptes de resistència són variants de l’esport de recomanació, com a mínim, discutible. El límit del cos humà, tant des del punt de vista del rendiment com de la tolerància, és en part una incògnita. Per a una persona entrenada, el repte pot ser una triatló com l’Ironman o una ultramarató. Per un esportista de nivell popular, el repte pot ser una cursa de 10 km o una mitja marató. Una persona ben entrenada rarament hauria de tenir problemes. Tampoc els hauria de tenir un esportista de nivell popular que entrena regularment i ha passat un reconeixement mèdic, com a mínim informant el metge de família.
La majoria dels problemes greus de risc vital –per no dir gairebé tots– relacionats amb l’esport, estan relacionats amb l’incompliment de les normes elementals sobre com s’ha de fer esport. Això és, cal respectar l’escalfament, l’entrenament pròpiament dit i la recuperació. La hidratació i l’aportació energètic són factors importants que s’han de valorar sempre en l’exercici de llarga durada i que poden afavorir la presentació de complicacions cardiovasculars, tot i que de manera excepcional.
La presentació d’una complicació fatal en un participant en un esdeveniment esportiu genera gran alarma i tothom es pregunta si estarà bé el que fa. Aquests fets tràgics tenen, lògicament, gran repercussió mediàtica i social. Però analitzant en fred un fet com aquest es veu que no ha de transmetre inquietud ni por. Ha de ser motiu de reflexió per fer les coses millor, això sí. Una probable aturada cardíaca a l’arribada d’una cursa planteja qüestions com que s’ha de ser molt respectuós en la recuperació, període en el que es poden presentar complicacions. Mai s’ha d’aturar de cop l’exercici. Les curses massificades tenen el problema que quan un esportista arriba no disposa d’espai per moure’s, una qüestió essencial per evitar així el mareig causat per la baixada de les pulsacions i de la pressió arterial (en terminologia mèdica, la reacció vasovagal), afavorit per la deshidratació o els nivells de sucre en sang sota els mínims
S’ha de fer esport, però ben bet. I no cal oblidar que l’exercici és només una part de posar-se en forma: la dieta, la hidratació i uns hàbits saludables l’han de complementar.
Dr. Serra Grima
Què en penses?