Que Andorra no és Barcelona, i que Barcelona no és Andorra, és evident. El país dels Pirineus és un país de neu i Barcelona, una ciutat de mar, segurament la més desitjada de la mediterrània.
Però al marge de l’obvietat, hi ha més diferències entre un Estat que s’esforça per adaptar-se a les noves tendències i una capital que, des del dogmatisme XXL, sembla que renunciï a ser-ne. I aquesta manera de fer, aquest progressiu abandonament del pragmatisme en els despatxos de la casa gran, afecta tots els àmbits de la ciutat. També els centres de fitness.
A Andorra, durant la pandèmia, van tractar els gimnasos com un espai essencial de salut. De fet, Andorra va ser l’únic país d’Europa que no va tornar a tancar els seus gimnasos a partir de la primavera del 2020. En el moment més delicat, les seves autoritats van demostrar que havien entès que l’activitat física no només és important, sinó que també és imprescindible quan es vol aconseguir una societat viva, sana i activa.
El cas de Barcelona és ben diferent. Així ho prova l’última ocurrència del govern municipal. Ara, després d’haver fet bandera de l’extraordinària oferta de bars, de restaurants i de terrasses del carrer Enric Granados, les autoritats municipals s’adonen que aquesta concentració lúdic-gastronòmica s’ha convertit en un problema de soroll i d’incivisme.
Davant d’aquesta situació, què proposa l’Ajuntament? Doncs res de nou: fer-nos petits gràcies a un enorme empatx de regulació. Barcelona creu que la regulació ho pot resoldre tot, encara que sigui fugint del diàleg i del pragmatisme més elementals.
Aquesta vegada, però, la cadena de disbarats és molt atrevida. No només es vol solucionar la problemàtica de l’oci nocturn a l’Eixample amb una regulació que digui que entre establiment i establiment (terrasses, bars, restaurants i locals de copes) hi haurà d’haver una distància de 200 metres, sinó que entre les activitats que es volen regular també s’hi inclouen els gimnasos.
Amb perdó, ¿què hi pinten els centres de fitness o d’activitats dirigides en una normativa pensada per acabar amb el soroll i el caos que provoca l’oci nocturn en alguns carrers de Barcelona?
A banda de no entendre la feina dels gimnasos i dels clubs de fitness, que és bàsica pel benestar i la salut de la gent de Barcelona, l’última idea de la regidora Janet Sanz, de l’àrea d’ecologia, urbanisme, infraestructures i mobilitat, amaga una incapacitat infinita per a solucionar problemes sense que se’n generin de nous.
Fa anys es deia que no s’havia de confondre mai la gimnàstica amb la magnèsia. Avui aquesta frase, que està en desús, explica perfectament on som. La febre reguladora és molt discutible, però que algú tingui la provocativa ocurrència de vincular l’oci nocturn amb els gimnasos, excedeix tots els límits del sentit comú.
No és una qüestió de si a l’Eixample es podran obrir gimnasos cada dos-cents metres o cada tres-cents cinquanta. No, la cosa és més greu. Quan en lloc de tractar els clubs de fitness com a centres de salut, se’ls tracta com si fossin un pub irlandès, un pub, o un bar de copes, la realitat supera la ficció. I la ficció esdevé un malson.
Barrejar problemes i fer-los més grossos, no és la solució. Tant costa entendre que un gimnàs, o un centre d’activitats físiques, no és una sala de festes?
Ramon Canela
Què en penses?