El Sergi García té 47 anys i viu a Barcelona. Té distímia, és a dir, depressió crònica. Tot i passar per moments molt foscos, en els quals fins i tot va provar de treure’s la vida més d’una vegada, va poder trobar la seva llum: el gimnàs. Parlem amb ell sobre com el DiR l’ha ajudat a veure la vida amb uns ulls diferents.
Parla’ns de la teva malaltia
La distímia és com quan la depressió se’t fa crònica. Em ve per dos motius: per l’educació de fa uns anys, que es basava en la comparativa i en el “tu no serveixes per a això o per a allò”; a mi em va enfonsar. L’altre motiu és el bullying que vaig patir quan era jove.
Tot i que estava en tractament, la meva malaltia era un tema força tabú. Recordo comentaris de “no els ho expliquis als tiets”, “no diguis això”. Per sort, la part bona de la pandèmia és que les malalties mentals han sortit a la llum i ara es pot parlar amb molta més tranquil·litat d’aquests temes.
Crec que és molt important també saber diferenciar entre una depressió i un moment de baixa moral. Aquest segon és molt més passatger i lleu; la depressió no és un tema de broma, és important i perillosa si no es tracta a temps, ja que pot esdevenir crònica, com en el meu cas.
Moments difícils i de superació
Vaig intentar treure’m la vida tres vegades: amb el cotxe i amb pastilles. Estava en una època molt dura, però me’n vaig sortir. Per a mi, és com haver tornat a viure tres vegades.
En relació amb la meva vida, jo vaig estar treballant durant molts anys a l’hostaleria, un àmbit molt exigent. La meva vàlvula d’escapament dels nervis i l’angoixa va ser el menjar: com que no tenia temps per a res que no fos treballar, per rebaixar els nervis menjava, i em vaig engreixar molt.
Al cap d’uns anys, vaig decidir començar el canvi. A mi sempre m’ha agradat molt caminar i la muntanya, però no era suficient. Vaig passar-me al gimnàs i va ser un gran canvi. Fa 9 anys que soc soci del DiR. Vaig apuntar-me al DiR Tarragona, però també vaig al DiR Diagonal. Em va costar una mica començar, perquè per molt que corrés, després menjava molt i no m’aprimava. Després ja vaig començar a saber més coses de nutrició i entre això, les diverses classes de spinning que feia i l’ajuda dels entrenadors personals del DiR, vaig aprimar-me molt.
Què t’emportes del DiR?
El DiR m’ha ajudat en molts aspectes. En primer lloc, perquè hi he conegut molta gent. Una tercera part de l’estona que estic al gimnàs me la passo xerrant amb gent: ara amb aquest, ara amb aquesta… s’ha convertit en un club social i m’hi trobo molt a gust.
A més, la part de la ment que s’ennuvola i s’omple de pensaments negatius, quan estic al DiR entrenant, es pausa. Mentre entreno, la part negativa del meu cap no hi és; només tinc desperta la part que em diu “ara estàs fent bíceps, ara estàs fent una classe de Spinning, etc.”
Quan surto del gimnàs, aquesta part negativa continua fora durant dues o tres hores més; després ja es desperta de nou, però és una gran ajuda que es quedi fora durant tantes hores.
Per a mi, el gimnàs és com un fisio de la ment. Et fa mal l’esquena? Vas al fisio. En el meu cas, començo a tenir el cap ennuvolat? Vaig al gimnàs. Per a mi és com un psicòleg o un psiquiatre. El gimnàs, per a mi, és un ansiolític més. Tinc la meva medicació, els meus amics i el gimnàs. De fet, un dels millors entrenaments que faig és quan soc a casa i no tinc ganes de venir, però em dic “vinga, va, ves-hi”. Aquest esforç és per a mi el millor entrenament de tots: em fa tornar més optimista, més feliç i tenir més ganes de fer coses.
Què són els reptes esportius solidaris?
Els reptes esportius solidaris els vaig començar a la pandèmia, perquè em vaig posar molt en la pell de les víctimes i dels treballadors i treballadores sanitàries, que estaven en la primera línia. Un dia vaig pensar, “vinga, me’n vaig a caminar”, i em vaig penjar un cartell que posava “dedicat a les víctimes de la Covid-19 i als treballadors de primera necessitat”, i vaig fer una caminada molt llarga.
Tots aquests reptes -perquè ja n’he fet 7 o 8- s’han anat visualitzant a poquet a poquet. Cada vegada que els he finalitzat, m’he sentit ple, i per a mi això és essencial. A més, gràcies als reptes he descobert una cosa, i és que a la vida hi ha molta gent bona.
El camí segueix
La meva malaltia genera molta intolerància a l’ansietat, a un petit problema… On una persona veu un sot, jo hi veig una muntanya; en comptes de veure una circumstància per resoldre, veig un gran problema. Això, moltes vegades, et tira enrere, perquè a la mínima dificultat, o no vols fer aquella cosa, o vols desaparèixer.
Ara soc capaç de parlar de la meva malaltia, cosa que no havia fet mai abans dels 40 anys. Igual que moltes altres coses, que no pensava mai que fos capaç de fer, com anar en moto o viatjar sol a la ciutat més freda del món.
Estic molt a gust amb el que he fet i no em penedeixo de res, perquè gràcies als errors i als encerts que he tingut, soc qui soc avui en dia. Sempre hem de mirar la part positiva de les coses.
Què en penses?