“A mi m’omple molt l’esport, tant a nivell físic com a nivell personal”
L’Òscar és d’aquells atletes que cal seguir la pista. Té tots els ingredients per arribar ben lluny amb la seva especialitat, el ciclisme, que el practica des de fa gairebé 20 anys, tot i que és un gran amant de tot tipus d’esports. És perseverant, exigent, optimista i molt valent. Ja té un nou repte i és portar cap a Barcelona una nova medalla d’or dels següents Special Olympics.
Qui ets? Com et definiries en una frase?
Soc l’Òscar, un noi divertit, amb moltes ganes d’aprendre coses noves, una persona molt oberta.
Parlem de l’esport. Quan i per què vas començar a fer esport?
Vaig començar a fer esport a l’escola: feia atletisme. Gràcies a l’esport vaig créixer com a persona i físicament. Jo era bastant baixet i gràcies a l’esport se’m van estirar els músculs.
També vaig fer natació, ciclisme, bàsquet, futbol… al principi era un nen que estava aprenent a fer esport i a jugar amb els altres nens i nenes, però amb el temps vaig decidir centrar-me en una branca de l’esport, i aquesta branca va ser el ciclisme.
Vaig començar molt jove amb la bicicleta, amb 8 anys. Al principi no era professional, era un joc. La meva mare és d’Arbeca, i a les vacances anàvem d’Arbeca a Tàrrega, de Tàrrega a Mollerussa i de Mollerussa a Arbeca… i semblava una tonteria però amb el temps això era un gran entrenament i la bici va passar per davant de la resta d’esports, perquè no podia dedicar-m’hi a tots, és clar!
En aquella època ja deien “aquest noi és molt bo”, i amb el temps vaig anar cada vegada més en serio amb els entrenaments. Jo li deia a la meva mare: “mira mama, m’agradaria apuntar-me a un equip professional”. L’any 1999, quan vaig finalitzar l’etapa de l’escola i vaig començar a treballar, vaig entrar a un equip amb 12 persones més un entrenador. Recordo que l’entrenador deia: “fem una prova, per veure com et mous a la carretera, i veure quines sensacions tens i si t’agrada o no t’agrada”. A ell li havien dit que tenia una discapacitat i volia veure quines coses podia fer, quines coses em costaven i quines coses no sabia fer però m’agradaria aprendre. I va dir: “fem una escapada on tu vulguis” i jo vaig respondre “doncs farem com els professionals”, i tots van riure. “Anirem tots a Sant Celoni. I si m’agafeu, vigileu de no fer-me mal! Que estem a la carretera i hem de vigilar! ;)”. La seva reacció va ser donar per suposat que jo no podria arribar a Sant Celoni.
“3, 2, 1… Adéu nois!” i vaig sortir cap allà. L’únic que em va agafar va ser l’entrenador. La resta no podien! Els vam esperar a un punt concret i van arribar tots fets pols!
Aquest va ser el meu primer entrenament en equip, i ja fa més de 18 anys.
I ara, quant entrenes?
Aquí, a Diagonal DiR, entreno una vegada per setmana amb el meu entrenador, l’Arnau. Amb ell aprenc coses que no sabia, com per exemple temes de control del cos, com poder aixecar més pes… i sempre que tinc algun dubte li pregunto a ell. M’ho passo molt bé amb ell i ric molt. No sé què pensaria ell quan ens van presentar i li van dir, “Arnau, ell és l’Oscar”.
És un bon moment per preguntar-li…
Oscar: – Arnau, què vas pensar tu?
Arnau: – doncs no sabia amb què em trobaria! Vaig pensar en si s’esforçaria o no, quin nivell tindria i per on hauria de començar…
Durant el primer entrenament que vam fer ja vaig veure que ell s’esforçava i s’exigia molt, que estava molt fort, molt més del que pensava, i la veritat és que m’està agradant molt entrenar-lo, perquè mai es queixa i sempre ho dona tot, encara que acabi rebentat.
Oscar, què significa per a tu l’esport? Què et fa sentir?
Em sento molt bé, i m’agrada perquè aprens coses noves constantment. Fas amics, coneixes gent nova, trenques la rutina dels dies normals de treball… A mi m’omple molt l’esport, tant a nivell físic com a nivell personal.
El passat mes de maig, vas participar als Special Olympics de Sant Just Desvern i vas guanyar dos medalles. Enhorabona! Què ens expliques de l’experiència?
Va ser un dia molt emocionant. No esperava guanyar la medalla d’or, perquè vaig començar al DiR fa poc temps. L’Arnau em donava canya al principi. Després em van avisar que faria els entrenaments amb el Miquel, i quan el vaig conèixer vaig pensar: “i aquest m’entrenarà?”. Ell ja em va avisar que em donaria canya i que sortiria fet pols dels entrenaments (riures). Vaig tenir molt bona comunicació amb el Miquel i al primer entrenament em va proposar una rutina que jo no havia treballat mai pel control del cos (perquè jo tinc afectada la part esquerra i sempre necessito treballar la rapidesa i el control del sistema motor). “Si vols canya, tindràs canya” em va dir. Quan vaig acabar l’entrenament vaig sortir esgotat, però molt content!
I seguiràs participant en aquestes competicions?
Sí, sí, és clar. Fins que pugui el meu cos.
L’any que ve farem els campionats de Catalunya i anirem a Andorra la Vella a participar en els Jocs Special Olympics. Seran 2 dies “a tope”. Sortirem a TV3 i si guanyo més medalles vindré aquí per ensenyar-vos-les! I amb aquest temps estaré entrenant amb l’Arnau i amb un altre entrenador amb qui treballo els caps de setmana.
Segons la OMS, la Organització Mundial de la Salut, hi ha un 15% de la població mundial que té alguna forma de discapacitat. Creus que cada vegada és més habitual veure persones amb discapacitats que fan esport de forma professional?
El percentatge actual és molt poc, però amb el temps serà més. I tant de bo que cada vegada hi hagi més polítiques d’igualtat. I no només amb polítiques sinó amb fets. Que no sigui només una foto i una noticia que surti a la televisió, sinó que sigui una aposta real.
Els Special Olympics no tenim un gran recolzament institucional des de la política central. Si volem alguna cosa només tenim el recolzament de la Generalitat de Catalunya, del Departament d’Igualtat i de l’equip que tu representes, en aquest cas, el TEB, un centre ocupacional amb nois i noies amb diverses discapacitats. És una cooperativa on hi ha més de mil esportistes que representen la ciutat de Barcelona. També tenim recolzament de fundacions de grans professionals. En Messi, aquest any, vindrà als Special Olympics amb la seva fundació, i l’any passat vaig veure en persona en Cruyff!
De tota manera, estem al 2017, ja no estem a l’any 1950. Ja està normalitzat que jo faci esport; però encara hi ha coses que s’han de treballar molt. El fet d’anar a gimnasos professionals com el DiR i que et donin l’opció com he tingut jo d’accedir-hi no és el més habitual. Jo estic molt content i estic fent coses que abans no feia. La pena és que no tothom té la possibilitat de poder fer-ho. No tots els esportistes discapacitats es plantegen anar a gimnasos com aquest, on es tingui una gran oferta de serveis molt bons. Estaria molt bé treballar més per la integració i oferir descomptes atractius mantenint el respecte i la normalitat amb la que estem parlant ara nosaltres, o amb la que parlo sempre amb l’Arnau. Que tingui una discapacitat no vol dir que sigui diferent de vosaltres. Tenim els mateixos drets, i ens mereixem el mateix respecte. A l’esport passa el mateix: si tu fas atletisme, jo també tinc dret a fer-ne. el problema és que no totes les persones amb discapacitat tenen la opció d’entrar a un lloc com el DiR.
Aquestes persones que tenen discapacitats però que potser no s’atreveixen a donar un pas endavant per fer esport, què els hi diries?
Que siguin valents, que li posin ganes. Hi ha esportistes discapacitats que creuen que no ho poden fer perquè pensen que tenen moltes limitacions, o perquè els seus pares no els deixen… En alguns casos tenen la culpa els pares. Els pares diran que no és així, però ells son els primers que posen la barrera a que aquests nois i noies no facin esport. Jo tinc alguns companys de ciclisme que els diumenges no poden venir perquè els seus pares no ho volen. Hi ha pares i pares; i n’hi ha que no deixen triar els seus fills fer esport. Tot i que tenim una gran diversitat de discapacitats, jo no estic d’acord amb que hi hagi pares i mares que ens sobre-protegeixin tant. No només en l’esport sinó també en la vida personal, a la feina, etc. Quan jo vaig començar al DiR, els meus pares em van dir de tot! Però jo volia ser un més i els hi vaig deixar clar que jo volia ser jo mateix. Que volia fer l’esport que a mi m’agrada, i que tenia ganes de que persones professionals m’entrenessin.
Hi ha cap esport que no hagis practicat encara i que t’agradaria provar?
Es clar que n’hi ha! No he fet mai vela i… (es queda pensant), però el que més m’agradaria és tornar a esquiar. Fa molts anys que no ho faig i m’encantaria aprendre’n de nou.
I per acabar, si poguessis demanar un desig, quin seria?
Uf! Això s’ha de pensar molt eh! Demanaria que tothom tingui les mateixes oportunitats que he tingut jo per poder fer esport i que ningú es tanqui mai les portes en aquest sentit, perquè fer esport és salut i et fa créixer com a persona. Que ningú es tanqui les portes i que cadascú lluiti per ser ell mateix. Que siguin ells mateixos.
Què en penses?