Entrevista amb en Dani Comas, campió del Món de bike trial per desena vegada

Text: Anna Mosquera i Bondia / Fotos: Eliana Bartolomé

“Jo competeixo només amb mi mateix”

Si el bike trial fos un esport més mediàtic, el rostre d’en Dani Comas seria tan reconegut com el de Fernando Alonso, Rafa Nadal o Andrés Iniesta. Ha guanyat tot el que es pot guanyar i s’ha convertit en un heroi per a tots els aficionats a les activitats extremes. El secret del seu èxit? Sacrifici, entrenament dur, moltíssima il·lusió i la consciència que tots els factors que l’envolten influeixen en les seves victòries. Va parlar amb nosaltres just abans de fer-se amb el seu desè Campionat del Món, un guardó amb què culmina una carrera aclaparadora.

Tot va començar quan, als 6 anys, vas anar a una exhibició de l’Ot Pi… Efectivament. El meu pare corria amb moto de trial, això era el que jo veia a casa i el que jo feia. Un dia vam anar a una exhibició de l’Ot Pi i vaig descobrir que es podia fer el mateix amb bicicleta. M’hi vaig enganxar de seguida.

Què feia tant diferent la bicicleta que et va atrapar? El fet que la podia agafar molt més sovint. Amb la bici podia sortir quan volia, sobretot entre setmana, només calia anar al parc, i això feia que m’agradés més. En canvi amb la moto només podia practicar els caps de setmana.

On vivies? A Gavà, com ara. Altres nens anaven a jugar a pilota mentre jo intentava fer el que havia vist fer a l’Ot Pi. Els diumenges, però, seguia sortint amb la moto de muntanya, fins que va arribar el moment en què fins i tot els caps de setmana seguia preferint la bici.

“En l’esport, com en la vida, cada dia t’has d’anar superant” Dani Comas

Al teu pare no li va saber greu que deixessis la moto? No, perquè quan va veure que me’n sortia molt bé i em divertia tant, ell també es va anar engrescant. Als 16 anys, quan vaig tenir la possibilitat de passar de la moto, ell mateix va dir que també li agradava més la bici, perquè era més factible. Pel tema econòmic, la moto és molt més difícil de mantenir. Aquest també va ser un argument per decantar-me per la bicicleta.

I vas començar a competir en bike trial als 12 anys… Sí, als 12 anys vaig començar a competir per aquí Catalunya. Tot va venir perquè havia fet amics en el món de la bicicleta, fills d’amics del meu pare que també corrien en bici. Poc a poc et vas picant i vols competir, t’agafa el gusanillo. I va ser tota una sorpresa, perquè en la meva primera competició vaig aconseguir quedar entre els tres primers i això em va motivar encara més.

No tenies por que prendre’t-ho de manera més seriosa et treies la diversió? Ni ho vaig pensar. Només tenia ganes de millorar i aprendre cada dia i això passava per competir.

Com vas poder compaginar les competicions amb els estudis? Als 12 anys competia com a amateur. A partir d’aleshores vaig anar evolucionant més i més ràpidament, i als 14 anys vaig anar al campionat d’Espanya on vaig quedar segon. I d’allà, al Campionat del Món. Als 16 anys va ser quan hi va haver el canvi més fort. Vaig madurar, vaig canviar de nivell i vaig començar a competir en la màxima categoria. Normalment s’hi arriba als 19 o 20 anys, però jo em vaig avançar.

I per què creus que va ser? Per les ganes que hi posava, la il·lusió que tenia i les hores d’entrenament que hi dedicava. Tot plegat va fer que millorés molt. Tinc la sort de tenir-hi facilitat, també. I de comptar amb el suport dels meus pares, que em van ajudar moltíssim. Amb 16 anys ja estava competint amb els grans i vaig quedar subcampió d’Espanya. Va ser una sorpresa enorme i va ser aleshores quan em vaig plantejar què havia de fer: si dedicar-me a la bici o seguir amb els estudis, perquè compaginar l’escola amb tots els viatges que feia era impossible. Vaig triar i crec que no m’he equivocat…

“Si hagués sabut com era d’important l’alimentació, hauria començat a vigilar-la abans” Dani Comas

Amb 19 anys vas tenir una lesió i vas estar a punt d’abandonar el bike trial. Què et va fer resistir? Van ser dos anys molt difícils. Als 16 anys havia guanyat el primer Mundial en categoria junior. I amb 18 havia aconseguit arribar a dalt de tot, ser campió del món en la màxima categoria. Arribes al teu objectiu, arribes a tenir-ho tot… I aleshores em vaig trencar la tríada: el lligament creuat anterior, els dos laterals i el menisc. Em va costar admetre que m’havia lesionat, que havia de passar per quiròfan i havia de parar. Em vaig operar, però vaig voler començar abans d’hora i em vaig tornar a trencar. I aquell sí que va ser el moment més dur de la meva carrera. Havia estat aturat durant un any i arrel d’allò havia de seguir parat com a mínim 5 o 6 mesos més. De fet, va ser un dels moments més durs de la meva vida.

Durant tot aquell temps vas seguir entrenant-te mentalment? Sabies que tornaries? Hi va haver de tot, molts alts i baixos. La segona vegada vaig entrar a quiròfan perquè tenia molèsties al genoll i quan vaig sortir em van dir que havien vist trencat el lligament creuat i que també l’havien operat. Se’m va caure el món a sobre. Vaig pensar que no voldria saber mai més res de la bici ni de la competició. Però van passant els dies i vas parlant amb la gent. La meva família em va recolzar molt i també la marca Monti i en especial l’Ot Pi. Aleshores comences a pensar que igualment t’has de recuperar i fer rehabilitació i veus que per una cosa així no deixaràs de fer el que més t’agrada. Allò em va fer madurar molt i em va fer molt fort psicològicament. Vaig saber treure’n la part positiva i això em va fer ser encara millor.

Dius sovint que només competeixes amb tu mateix. Com entrenes la força mental? En qualsevol esport, el factor psicològic és fonamental. És com la vida, cada dia has d’anar superant-te, cada dia trobes pedres pel camí que has d’anar vencent. El que he d’intentar és ser cada cop més fort, mirar-me només a mi mateix, no mirar què fan o què no fan els altres. Jo he de ser el meu propi repte.

Què és el que diferencia doncs un veritable campió d’un esportista normal? El sacrifici. Tots els esports d’elit són molt sacrificats, perquè has d’entrenar moltíssim. I també has de deixar de fer moltes coses. Després, la pressió que tenim. Tothom espera que guanyis i que ho facis tan bé com puguis. Te n’adones que hi ha molta gent darrera teu que depèn de tu i això et fa madurar molt i voler ser millor.

Això és el que et dius a tu mateix per estar a dalt de tot? Sí, t’ho dius i ho veus. Jo, sobretot, el que intento és donar sempre el màxim. Si em guanya algú és perquè ho ha fet millor que jo i jo no he pogut fer més.

“El gimnàs és una part bàsica del nostre entrenament” Dani Comas

Has treballat algun cop amb un coach esportiu? Vaig estar anant durant un any al CAR de Sant Cugat. A mi em va ajudar molt, però després ja vaig veure les pautes que havia de seguir i vaig decidir anar fent el meu propi camí.

Tens un entrenador, ara? Sí, tinc un entrenador físic que es diu Josep Maria Padullés. Amb ell programem tota la temporada, mirem quins són els pics en què he d’estar més alt de forma i ho anem controlant tot, perquè la temporada és molt llarga. Hem de preparar mot bé la pretemporada i el problema és compaginar l’entrenament amb els viatges, els actes i les exhibicions que faig a l’estranger.

Com entrenes? Vas al gimnàs? Sí, vaig molt al gimnàs. És una de les parts bàsiques del nostre entrenament. El bike trial és un esport molt tècnic, però també molt físic. Hem de treballar molt la força explosiva, la força-resistència… Durant la pretemporada vaig uns quatre cops a la setmana al gimnàs i intento compaginar-ho amb ciclisme, BTT o, de vegades, sortides amb moto, per agafar una bona base. Durant la temporada vaig uns tres cops per setmana al gimnàs i fem diferents tipus d’exercici; el gym és molt important per a nosaltres.

Vigiles la teva alimentació? Sí, ara ho portem molt vigilat. Al principi no li donava importància, perquè quan ets jove fas el que vols, vas tirant i vas bé, i no mires el que menges. Però si hagués sabut com n’era d’important, hauria començat abans.

Quins canvis has notat? On més ho notes és en la resistència. És com un cotxe, que serà diferent si li poses biodièsel o benzina súper 98. Ho notes quan vas al gimnàs, quan entrenes, quan et despertes, l’energia que tens durant el dia… L’alimentació és fonamental.

A nivell de forma, què és el més important per un pilot de bike trial? El bike trial és un esport tan complet que ho has de vigilar tot: el tema psicològic, el tema físic, el que hi ha al teu voltant… I a mi m’agrada tenir-ho tot controlat. A nivell muscular, he de treballar totes les parts del cos: cames, braços, esquena…. Tot influeix i com millor estiguis de tot, millor t’aniran les coses.

Podries explicar als no entesos com funciona un campionat de bike trial? És exactament igual que el trial en moto, però amb bicicleta. Hi ha diferents categories: les de nens petits són sobretot regionals, però també hi ha proves de Mundial per a ells. Després hi ha la categoria d’elit, la professional. Tenim diferents competicions durant l’any: el Campionat d’Espanya, el Campionat d’Europa i el Campionat del Món. Tot això els pilots ho compaginem amb moltes exhibicions, reptes i rècords.

Com es puntua? Igual que el trial en moto. Has d’intentar fer els mínims peus possibles. Qui té menys punts és qui guanya. Tenim un recorregut delimitat per dues cintes, de dos minuts, i els obstacles ens van marcant el tipus de dificultat. Has d’intentar fer-lo amb zero peus. Si poses els peus a terra vas sumant, fins a cinc. Si en fas més de cinc o caus, quedes eliminat d’aquella zona i això va contant en la teva targeta.

Quan dura la temporada? Del febrer-març fins a l’octubre. Durant els mesos d’hivern intentem descansar una miqueta i al desembre comencem a preparar la pretemporada.

I fas vacances? Ho intento! Abans en feia més que ara. Quan era més jove no havia d’entrenar tant i feia un mes i mig o dos de vacances. Ara, si en faig un ja puc estar content.

Com són les teves vacances ideals? Doncs marxar fora, intentar relaxar-me al màxim, no entrenar gens, descansar…

…i menjar el que vulguis! Sí, aquell mes estic lliure de tot!

Es pot viure del bike trial? Jo tinc la sort de ser professional i visc gràcies a les marques, als patrocinadors. Sense ells seria impossible. A l’estranger, el bike trial és un esport molt més conegut i hi ha molts més professionals que aquí. A Espanya és molt difícil, i la situació que estem vivint actualment ho complica encara més. Però jo no em puc queixar, perquè he fet sempre el que m’ha agradat i des de petit m’he pogut dedicar al que volia. Poder viure d’aquest esport és tot un orgull per mi.

Per què creus que en els darrers anys els esports extrems estan tenint tant d’èxit? Està clar que, aquí, del que més es parla és de futbol i una mica basquet i tenis, però la gent jove vol conèixer d’altres esports, s’està obrint una mica. En països com els Estats Units són més oberts i es bolquen en d’altres esports. Això de retruc també ens està ajudant a nosaltres. Sí que és cert que ens queda molta feina per fer i si els mitjans de comunicació en parlessin més ens ajudaria a que aquest esport, que a més és nascut a Catalunya, s’anés fent més conegut.

Així que el bike trial va néixer aquí… Sí, el va crear en Pere Pi, fundador de la marca Monti de bicicletes. És un esport nascut a Catalunya i la millor marca de bicis també és d’aquí. A més, ara tenim la sort que podem competir amb la selecció catalana, ens l’han acceptat per competir al Campionat del Món.

Què voldries fer quan et retiris? T’ho imagines? M’ho imagino, sí, sí, perquè ja començo a tenir una edat, tinc 32 anys i ja he de pensar en el meu futur. És llei de vida, els joves venen per darrera empenyent molt fort. Ho has d’acceptar, deixar pas a les joves promeses. El que faré serà alguna cosa relacionada amb el bike trial, això seguríssim. Ja sigui col·laborant amb els joves o amb alguna marca de bicicletes, però relacionat amb aquest món, segur.

Algun somni que et quedi per complir? Quan acabi la meva carrera esportiva en el món de les competicions, vull continuar fent exhibicions i promocionant aquest esport tant com pugui, assolint rècords Guiness i plantejant-me reptes.

I com funcionen aquests reptes? També es tracta de no posar els peus a terra? Sí. Per exemple, tinc en ment una cosa per l’any vinent: vull pujar alguns dels edificis més alts del món, un a Qatar, la Torre Eiffel, un altre a Xina…

Són molt alts, eh! I com ho porta la teva nòvia que viatgis tant? Em recolza moltíssim, m’acompanya molt sovint, gairebé a tots els viatges ve amb mi. Ja et dic, m’agrada controlar-ho tot i és vital tenir a prop la gent que estimes quan estàs a l’estranger per poder estar el millor possible.

Ja has pensat què passarà si un dia tens un nen i et diu que no li agraden les bicis? Doncs res! A mi mai em van obligar a res, em van donar sempre la possibilitat de fer el que volgués i he fet el que a mi m’ha agradat. Si tinc un fill i li agrada la bici, encantat; si no, doncs el recolzaré en el que li agradi. Això sí, m’agradaria que fes algun esport.

Per acabar, vols afegir alguna cosa més? Des d’aquí voldria donar les gràcies als meus patrocinadors, que són els que fan tot això possible!