La covid-19 va arribar el març del 2020. Ha sigut un cop duríssim per a les persones i per a les organitzacions. Parlem de massa morts i, és cert, a l’hora de salvar una vida s’han de fer tots els esforços que calgui. Però no siguem infantils, els esforços han d’anar acompanyats de criteri, de sentit comú, d’aprenentatge, de veritat i, també, d’exemplaritat de la cosa pública.
Sovint s’ha contraposat el criteri de la salut amb el de les raons econòmiques. Aquesta és una dualitat que no pot ser eterna. Si la por és el col·lapse de les urgències, hem tingut prou temps per tenir unes urgències preparades per plantar cara a qualsevol rebrot. Per molts milions que costés aquesta estructura, més en costa paralitzar l’economia. No pot ser que es continuïn fent servir les mateixes raons que fa un any i mig.
Pel que fa al sentit comú, penso que de la pandèmia ja n’hauríem d’haver après alguna cosa. Per exemple que l’activitat física és una manera de fer salut. La societat i els governs haurien de saber que els gimnasos som generadors de salut. És així, la ciència ha provat que l’activitat física reforça els sistemes immunitaris. Per tant, trobo increïble que no es tracti els gimnasos com el que som: un aliat anticovid-19 i un espai de salut.
Així, és difícil entendre l’actitud amb els gimnasos. Hem afrontat pèrdues milionàries, hem estat tancats 163 dies, se’ns ha marejat amb tota mena de canvis de normativa. Tot i això, hem protegit els nostres espais d’una manera exemplar. Ho hem fet sense ajudes i ara es torna a pervertir l’exemplaritat de la cosa pública. Des del Procicat s’exigeix un certificat de vacunació als usuaris dels gimnasos, però, en canvi, són els centres de fitness els qui han de fer de policia, prohibint el pas als usuaris no vacunats, cosa que genera noves baixes, més pèrdues, complicacions logístiques, malentesos i malhumors.
“Els gimnasos no fallarem. No hem fallat i no ho farem. Hem col·laborat en tot, però no se’ns pot collar més. Som centres de salut. A l’hora de batallar contra la covid, som un còmplice necessari.”
Ens toca fer de dolents quan la pressió hauria de venir en sentit contrari. Als centres de fitness se’ns hauria d’animar a obrir més espais, amb més serveis per a més usuaris, assumint que l’activitat física és una manera eficaç de plantar cara al virus.
És per això que parlava de l’exemplaritat del Govern ―o dels governs―. Activar l’exigència del certificat digital sense escoltar el sector ―que demanava més temps― és un disbarat. Però encara ho és més activar la mesura i haver de fer marxa enrere perquè l’aplicació falla i es bloqueja. Davant d’això, una pregunta: qui controla el controlador? Si l’entrada en vigor de les últimes mesures era tan innegociable, aleshores, qui assumeix el nyap de divendres? Quants casos de covid s’hauran contaminat perquè les eines que el Govern havia d’activar han fallat rotundament?
És evident que aquesta és una pregunta retòrica, però si el Govern es pot autoaplicar mesures de flexibilitat, per què no les aplica als diferents sectors econòmics quan aquests sectors els ho demanen? No s’hi val a ser flexibles amb una àrea del mateix govern i ser implacables amb els sectors privats, aquells que no disposen del pressupost públic per fer i desfer.
Però encara hi ha més. S’ha assenyalat els bars i restaurants i els gimnasos com a causants de tots els mals i, per aquesta raó, se’ns apliquen noves exigències. Però, algú es pot creure que una sala d’activitats dirigides pot ser un problema de salut pública i un bus de Barcelona, atapeït i en hora punta, no? Com s’explica que saltin les alarmes quan la gent va al gimnàs i que, a la vegada, al metro, a ferrocarrils i a Rodalies hi viatgin milers de persones sense cap distància de seguretat? Els criteris són arbitraris. És massa fàcil que els altres hagin d’aplicar normes i no fer el mateix quan depenen dels mateixos sectors públics, com el transport.
De la pandèmia només en sortirem aplicant l’abecedari de les coses ben fetes. Criteri, sentit comú, aprenentatge, veritat i exemplaritat de la cosa pública. Els gimnasos no fallarem. No hem fallat i no ho farem. Hem col·laborat en tot, però no se’ns pot collar més. Som centres de salut. A l’hora de batallar contra la covid, som un còmplice necessari. Se’ns hauria de cuidar, o com a mínim, no posar més bastons a les rodes. Les coses, quan són tan clares, s’han de dir pel seu nom.
Ramon Canela
Què en penses?