A DiR m’han proposat que corri la Cursa Dir Guàrdia Urbana. La cosa va anar així:
– Què et semblaria córrer la Cursa Dir Guàrdia Urbana? Podries gravar dos vídeos a la setmana explicant els teus entrenaments i donant alguna pauta nutricional per preparar la cursa.
– (Cara d’esglai) No m’agrada córrer, sóc més de nedar, jo; quan corro m’acabo fent mal als genolls i …
– Vols córrer 5 o 10 k?
– (Cara de resignació) Uf. 10. Ja que m’hi poso, fem-ho bé, no? (Cara falsa de seguretat)
No m’agrada córrer. Faig 1’91 i peso 91 kg i cada cop que he intentat córrer una mica seguit m’he acabat lesionant: mala tècnica, les vambes… no sé, alguna cosa no funciona. L’últim cop va ser després d’un atac de motivació inspirat per la lectura (molt recomanable) del llibre ‘Nascuts per córrer’, de Christopher Mc Dougall (La Campana, 2011), on explica les proeses d’una tribu de superatletes de Mèxic capaços de córrer més de 80 km amb sandàlies i sense despentinar-se. No és el meu cas: jo em despentino, i molt més. NO he nascut per córrer.
Però haig d’admetre que hi ha alguna cosa de córrer que m’atrau i que sento un punt de frustració per haver fracassat en tots els meus intents anteriors (un té el seu orgull). I també està el repte: seré capaç de preparar-me en només quatre setmanes per córrer la cursa? Tindré ajuda, i de la bona: m’entrenaré amb un entrenador personal de DiR un parell de cops a la setmana per fer un treball específic i sortiré a córrer amb la gent de Run with us. A veure si m’aguanten les cames: si no me’n surto, gravaré els vídeos, faré la cursa tan dignament com pugui el dia 28 de maig, ho deixaré estar i tornaré al mar, que és on em sento millor i on els meus genolls estan callats i tranquils.
La primera trobada amb el meu entrenador personal és un dijous a les 7.15 del matí. Es diu Marcos Guirles i, a banda de ser EP de DiR, també és entrenador de la selecció espanyola de futbol americà; més endavant sabré que passa dels 50, que és futboler, matalasser a matar, que de vegades corre amb sandàlies i que quan jo estic a 165 pulsacions després de córrer una estona, ell no passa de 110. M’han dit que és un crack amb el tema del running. El primer que li deixo anar és que no m’agrada córrer i de seguida li veig als ulls que s’ho pren com un repte. T’agradarà, ja ho veuràs.
El primer dia m’avalua: vol saber quina és la meva forma física, com corro, quin nivell de coordinació tinc, quina tècnica tinc (si és que se’n pot dir així, del que tinc). Només tenim 4 setmanes per preparar la cursa i ha de saber fins on puc arribar per preparar-me el màxim de bé possible sense lesionar-me o esgotar-me . Em parla de córrer alt, de moure els braços de manera correcta i de fer-los servir també per avançar, de córrer una mica arquejat, de la importància de trepitjar bé i fer servir la trepitjada per sortir disparat cap amunt i endavant… I amb cada detall, amb cada petita revelació, noto que m’arrossega més cap al seu terreny. Sabia que la tècnica era important, però no sabia que ho fos tant: al capdavall, tothom sap córrer, oi? Però la distància entre el patir i el gaudir corrent es troba en els detalls i el Marcos els apunta tots amb paciència, amb passió i amb la seguretat de qui porta una pila d’anys dedicat a això. Genolls més amunt, ritme, treball de core, elasticitat: eficiència amb cada moviment. 48 hores després em portarà a córrer pel front marítim a ritme tranquil i el temps passarà volant: sol, mar, llum, color, una Barcelona plena de gent motivada de totes les edats que també corre i el Marcos, que de tant en tant em fa alguna indicació. Quan arribi a casa estaré cruixit, amb mal a cada múscul de les cames, amb un dolor indeterminat a l’arc del peu esquerre perquè les meves vambes són massa dures (sí, me n’hauré de comprar unes de bones)… però tot haurà desaparegut 36 hores després. Els genoll no han dit ni piu, no hi ha cap rastre de dolor enlloc, només em queda l’estranya sensació que m’ha picat un cuc i que la Cursa DiR Guàrdia Urbana ja no és feina, no és només un repte puntual, un objectiu, o una meta, sinó que més aviat serà una etapa. Marcos, punyetero, m’has convençut: quan tornem a sortir?
Adam Martín, expert en comunicació nutricional del DiR.
Què en penses?