Reyes Estévez López va néixer a Cornellà del Llobregat l’any 1976. L’atleta, especialitzat en proves de mig fons, sobretot en 1.500 m, té un palmarès envejable: dues medalles de bronze i una de plata en campionats del món d’atletisme; una medalla d’or, una de plata i dues de bronze en campionats europeus; quatre campionats d’Espanya; 2 campionats d’Espanya en pista coberta en 1.500 i un en 3.000. A més, Estévez va ser distingit com millor esportista català de l’any 1997, millor esportista espanyol de l’any 1998 i va rebre la medalla de plata de la Reial Orde de Mèrit Esportiu l’any 2000.
Una de les moltíssimes curses en les quals ha participat l’atleta català és la Diagonal DiR Guàrdia Urbana , de la qual enguany en serà cap de cartell. Parlem amb ell sobre la Cursa, sobre la seva trajectòria i els somnis que encara li queden per complir.
Què et va portar al món de l’atletisme; com i quan vas iniciar-t’hi?
Vaig obrir-me al món de l’atletisme amb 9 anys, en un Cross Escolar a Cornellà. Els meus germans havien de participar-hi en l’assignatura d’educació física. Com que no hi havia modalitat per a nens i nenes de 9 anys, jo vaig córrer la dels meus germans, de 12 anys, i la vaig guanyar. Un monitor va veure’m i va considerar que tenia qualitats, així que es va posar en contacte amb els meus pares i em va introduir al món de l’atletisme, al Club Cornellà Atlètic.
Durant tants anys en pistes d’atletisme, de segur que tens molts records especials. N’hi ha algun que t’hagi marcat especialment?
Tinc molts records, no només a escala esportiva i competitiva, també personal. Podria dir que m’he passat tota la vida en pistes d’atletisme: des dels 9 anys fins ara, que en tinc 46, gràcies a déu, que no pateixo cap lesió i puc continuar gaudint d’aquest meravellós esport.
En relació amb les competicions, em quedo amb els mundials i les olimpíades competides.
El mateix passa amb les persones. Segur que t’has creuat amb un munt d’entrenadors/es i companys/es que t’han fet més fàcil i més feliç la teva vida d’atleta. Hi ha algú a qui guardis una estima especial? Per què?
He tingut la sort de conèixer un munt de gent, gent bona, que m’han ensenyat, m’han sabut portar i m’han estimat. Per a mi, les persones que han estat al meu costat des del principi, com el meu primer entrenador, Manuel Carrasco o Gregorio Rojo, que va entrenar-me al CAR de Sant Cugat i va portar-me a l’elit de l’atletisme, han estat com segons pares. Passaven moltes hores amb mi i m’ajudaven a gestionar els meus problemes i inquietuds, no només a escala esportiva; també personal.
Quan em considero afortunat d’haver-me creuat amb tots aquests professionals, no parlo només de l’atletisme. Al CAR de Sant Cugat també vaig compartir estones molt bones amb esportistes d’altres disciplines que van estar al meu costat i van ajudar-me en moltes ocasions.
Amb 34 anys vas decidir retirar-te del món professional, però mai has pogut allunyar-te del tot de les curses, i hi continues participant. Una de les curses en les quals participes és la Diagonal DiR Guàrdia Urbana. Què té d’especial, respecte de la resta?
He corregut moltes curses arreu del món. L’any passat va ser el primer any que vaig córrer la Cursa, i em va cridar molt l’atenció el seu recorregut: és totalment pla, inclús fa una mica de baixada; és una cursa molt ràpida i, a més, passa per punts emblemàtics de la ciutat de Barcelona.
Tenia ganes de fer una bona marca i vaig pensar “què millor que provar-ho fent la 10k més ràpida de Barcelona?”.
Quins consells donaries a algú que s’està preparant per córrer-la?
En relació amb la preparació, cada persona és un món, però el consell que donaria a qualsevol persona sempre és el mateix: tingues paciència. Per arribar a un cert estat físic, per assolir una marca, un objectiu, etc. el més important és tenir paciència.
A més, és important posar-te objectius realistes, perquè si no, t’acabaràs frustrant i abandonaràs. Si els objectius són assequibles, amb esforç i dedicació els aniràs assolint, i això et servirà de motivació.
Tot i que ja no corres de manera professional, segueixes entrenant-te. Un dels llocs on ho fas és al Sant Cugat DiR. Per què vas decidir confiar en aquest centre, què t’ofereix?
Si parlem del centre, el Sant Cugat DiR m’ho ofereix tot, perquè les instal·lacions disposen de tot el que necessito: màquines, zona d’aigua, càrdio, zona de força… A més, em crida molt que sigui un espai tan còmode, tan obert… M’encanta.
Tant la teva trajectòria com el teu palmarès són envejables. Tot i això, hi ha alguna fita que t’hauria agradat aconseguir? Tens “alguna cosa pendent”?
Sí. Si miro enrere, considero que he tingut una vida atlètica d’alt nivell molt bona: poca gent ha passat gairebé 20 anys essent professional. Penso que, en els anys que he aconseguit medalles, si hagués coincidit amb olimpíades, probablement hauria aconseguit alguna medalla olímpica, que és el somni de tot esportista. És l’espineta que tinc clavada.
L’any 2020 crec que mereixia estar als Jocs Olímpics, però em van deixar fora, i ho tinc clavat. A més, m’hauria agradat poder baixar dels 3:30, que també crec que hauria estat possible. Tot i això, així és l’esport: podria haver estat millor, però també molt pitjor!
Què en penses?