Vivim temps d’incerteses, en un món global en què més que mai l’aleteig d’una papallona a Barcelona pot provocar un tsunami a l’altra punta del món. Vivim a cop de Twitter. La societat de l’instant. L’exponent màxim d’això és l’economia. Ens llevem salvats i anem a dormir al límit del col·lapse confiant que els mercats es despertin sense gaire gana.
I en aquest entorn, un home, Josef Ajram, ens acaba de donar una altra lliçó de superació personal. El maig havia de fer 7 ironmans en 7 dies consecutius a les Illes Canàries i el seu cos, el segon dia, li va dir prou. Una onada de calor va fondre l’home de ferro. Paradoxes de la vida, el guru del Where’s the limit s’havia d’aplicar la seva pròpia recepta. Un altre cop.Li havia passat a la Marathó des Sables. I així ho va fer. Lluny de l’autocomplaença, l’endemà, ja recuperat, em reconeixia que havia comès errors –possiblement enllaçar la Titan Desert amb el repte– i pujava a Internet un vídeo (“El reto continua”) en què mostrava dures i impactants imatges de com es fonia, com ingressava a l’hospital, com plorava… I com es tornava a aixecar. “Si alguna cosa t’ensenya la vida és que les coses cal tornar-les a intentar”, explica.
De la mateixa manera que Pep Guardiola en no arribar a la final de la Champions de 2010 va dir-nos “us en devem una, aquests no us fallaran”, en Josef s’ha tatuat “completaré el 7 islands”. I no dubto que ho aconseguirà. Com va fer en Pep al Barça construint una mentalitat de vencedors. Perquè com diu Paul Arden, “sense tenir una meta, és díficil guanyar”. I en Josef les metes se les tatua al cos. Els tatuatges són el seu notari personal. I no tenen lletra petita. Clars i concisos. Com ell. De tot el seus mantres, jo em quedo amb el que vaig descobrir llegint On és el límit (Plataforma) del magnífic editor Jordi Nadal.
Escrivia en Josef: “Hem de ser conscients que per aconseguir alguna cosa, has de lluitar, no hi ha res que t’arribi gratis i sense que donis res a canvi”. I això val per a l’esport, però també per a la vida personal, per a la feina… I també per als nostres governants. Hem viscut molts anys en què la llei del mínim esforç cotitzava a borsa. “La festa s’ha acabat”, titulava el Financial Times. Sí, i els llums s’han apagat. Però tots tenim un Josef i un Pep dins nostre. No hi donem més voltes, aixequem-nos ben d’hora, ben d’hora i posem-nos a caminar.
Què en penses?